Insomni

Insomni

Insomni… no puc dormir. Estic massa emocionada per com em sento. Tinc 43 anys i talment em sento com quan en tenia 16, 17 o 18 i havia de decidir el meu futur professional… Jo ara, veient el meu fill de 16 penso; i per què quan som tan joves e inexperts, que estudiem perquè és obligatori, que aprenem a relacionar-nos amb els nois i noies del nostre entorn, amb les hormones alterades, hem de decidir el nostre futur?

Com podem saber què és el que voldrem ser de grans? amb què ens guanyarem la vida? com tindrem una família? I a més a més, hem de ser feliços. Els pares ens ajuden a escollir, els professors i les persones adultes ens orienten sota la seva experiència, però potser el que no saben és com ens sentim, què sentim per dintre i què ens fa sentir bé i feliços i el dia de demà què ens farà sentir-nos realitzats?

Allò que havia escollit havia de ser si o si el meu futur.

Sense anar més lluny, jo mateixa, a l’edat adolescent, era una molt bona filla. Era una persona introvertida, amb una autoestima molt baixa cap a mi. Només feia que admirar el que feien els altres. Aquesta manera de ser em va dur a estudiar òptica. Vaig ser una estudiant amb dificultats d’aprenentatge i al meu ritme. Em vaig anar treient les assignatures i, finalment, la diplomatura. Podeu comptar com va influir tot això en la meva autoestima. La gent que va començar amb mi anava aprovant cursos i anar-se diplomant. Els que entraven nous, el mateix. Però jo perseverant amb el que havia començat. Encara ara, no sé per què ho vaig estudiar. No perseguia cap somni, no tenia cap objectiu, no em feia especialment il·lusió. Però allò que havia escollit havia de ser, sí o sí, el meu futur.

2+2 no són 4

Un cop acabada la diplomatura, vaig anar a treballar a l’òptica de la meva germana i el meu cunyat. Allà vaig poder aprendre que el millor aprenentatge és la vida, el dia a dia. El sentir-me impotent davant d’una situació m’ha fet veure que amb les nocions teòriques de la facultat, t’has de buscar la vida per solucionar aquella equació en la que 2+2 no són 4. Treballar amb persones que tenen dificultats visuals és tot un repte. A vegades no es solucionen receptant unes ulleres o unes lents de contacte.

Decidir quin camí escolleixo i quin serà el meu futur

L’impotència de no poder donar-li una solució adequada a la seva necessitat em va dur a seguir estudiant, a seguir llegint, a ser curiosa i buscar més formació… Ara que tinc l’experiència, ara que tinc el discerniment, ara podré decidir quin camí escolleixo i quin serà el meu futur. Estic contenta d’haver estudiat òptica, perquè puc treballar amb persones i puc ajudar-les a veure i viure la vida de diferents maneres… I vull continuar fent-ho. I segurament que ho faré, però no de la forma tradicional que em van ensenyar a la facultat o per allò que em vaig imaginar que havia de ser…

 

Sílvia

Edo Òptics WhatsApp
WhatsApp